Come Reza Ama
Basada en la novel•la d’autoajuda de Lisbeth Gilbert, Eat Pray Love arriba a les pantalles amb una pel•lícula que duu el mateix nom del director Ryan Murphy i protagonitzada per Julia Roberts. Un film infestat d’eterns planols pensatius d’ella rodejada de paisatges exquisits que semblen fets per a un video promocional de viatges, de diàlegs “pseudoprofunds” i d’una protagonista que s’ha embriagat d’egocentrisme i ha perdut visió de l’objectiu inicial de la trama. El resultat és una obra bastant repelent, buida i en general bastant avorrida.
 |
| Fotograma de Julia Roberts a Come, reza, ama |
L’història tracta d’una dona casada que aparentment ho té tot, una casa preciosa, una marit que l’estima i una carrera d’èxit, però enmig de la nit, una insomnia reveladora la fa descobrir la seva infelicitat i fa les maletes per iniciar un llarg i car viatge espiritual que té com a escenaris Roma, l’India i Indonesia. Uns llocs preciosos que Robert Richardson ha sabut capturar amb tota la seva esplendor estètica.
Un èxit per l’escriptora que va convertir l’història en un bestseller al publicar-la l’any 2006 però un intent fallit en el cas de la seva versió audiovisual. Quelcom que sembla extrany al tenir el director tots els ingredients per a una bona recepta: una apassionant història d’una dona que surt de la comoditat de casa seva i s’exposa al món, a allò desconegut, per donar sentit a la seva vida. Hi ha plats de menjar suggerents per aquells entusiastes de la gastronomia, sumptuosos paratges i una superestrella, coneguda allà on va i on no, com és Julia Roberts. Inclús els papers secundaris han sigut atorgats a grans actors com James Franco, Viola Davis o Javier Bardem. Ryan Murphy semblava saber el que feia amb les populars sèries Glee i Nip/Tuck. Per això sobta tant que la peça final resulti tant insípida, que s’escapi l’essència i l’espectador intueixi que en algun parer ha d’haver-hi una profuditat, però cap porta per entrar-hi a veure-la.
La superficialitat de la protagonista és un dels defectes principals de la pel•lícula. Resulta molt difícil que l’expectador s’identifiqui amb un personatge tan buit i superficial. Enlloc d’entendre la seva psique i connectar-hi, cau malament la nena neuròtica mimada que sadolla capritx rere capritx fins a omplir els eterns 140 minuts que dura la pel•lícula. Els diàlegs també deixen molt a desitjar, la càmera juga astutament a encaminar l’espectador cap als moments idonis en els que esperes una carismàtica frase com les d’abans, enlloc d’això t’has de conformar amb un tòpic que en ocasions provoca vergonya aliena. És curiós com una història real pot sembla tan falsa i poc conmovedora, potser no es van llegir el llibre...
Enllaços relacionats:
http://extracine.com/2010/10/critica-eat-pray-love
