LLIBRES

“La nostra percepció de la realitat ara és menor”

Lucía Etxebarría visita la URV per presentar la seva seva última obra Lo verdadero es un momento de lo falso

L'escriptora Lucía Etxebarria ha presentat aquest matí a la conferència-taula rodona Lo verdadero es un momento de lo falso, la seva última novel•la a l’Aula Magna del Campus Catalunya. La guanyadora del Premi Nadal amb l’obra Beatriz y los cuerpos celestes, i el Premi Planeta, amb Un milagro en equilibrio ha parlat del seu últim llibre, de la realitat, dels mitjans de comunicació, de sexe, de la Llei Sinde i de les concentracions de Sol.

L’hiperrealitat és el tema central d’aquesta obra que analitza les relacions amoroses i socials actuals mentre fa una aguda crítica social. Etxebarria ens dóna tretze versions diferents d’una mateixa història cadascuna pretenent ser fidel als fets, als quals només podem accedir a través d’interpretacions. Segons l’escriptora a l’actualitat tenim més accés a informació, però a la pràctica aquesta és “molt dispersa i està manipulada”. Afirma que només tenim accés a versions de la realitat que han estat prèviament interpretades pels mitjans de comunicació i que per tant la nostra “percepció de la realitat és baixa”.

La història gira entorn del misteri de la mort de Pumuky, el cantant del grup Sex & Love Addicts. A través d’aquest personatge retrata com el món de l’espectacle premia als narcisistes. Ha definit la novel•la com a autobiogràfica en el sentit en què encara que tota la història no ás seva ni real, “les emocions sí ho són”. S’ha rodat també un videoclip del grup del tema Coge Palomitas on figura l’escriptora.

La Llei Sinde també ha estat tema de debat de la jornada quan Etxebarria ha mostrat el seu acord amb la normativa assegurant que és “una de les menys bèsties de tota Europa”. Etxebarria ha dit que troba els intercanvis privats lògics i útils però que si no es controlen les descàrregues per Internet, “a la llarga no hi haurà continguts”.

L’acte ha estat organitzat per l’àrea de Filologia Hispànica amb el Suport del Minsiteri de Cultura, dins del programa Encuentro con Escritores. Els alumnes de la facultat han formulat preguntes que s’han recollit al seu bloc interdisciplinari treballat a classe i que l’autora ha anat responent al llarg de l’acte.

Lucía Etxebarria parla del sexe a la seva obra:

Lucía Etxebarria parla dels personatges femenins del llibre:

LLIBRES

"Els zombis tenen certa dignitat i valor cultural"

Jorge Martínez Lucena, professor d'antropologia, cinema i cultura de la Universitat Abat Oliba, és conegut pels seus llibres sobre la societat i cultura postmoderna, va presentar a Tarragona el passat 3 de maig el seu últim assaig "Vampiros y zombis posmodernos"

Fascinat pels imaginaris col·lectius de la societat i de la cultura contemporània, l'autor explora l' interregne dels éssers que estan entre la vida i la mort per esbrinar el per què d'aquesta fascinació que els ha col·locat a primera fila del mainstream cultural. Martínez Lucena afirma que la hipertrofia de zombis a la nostra societat no és casual, que hi ha un "rerefons cultural molt interessant". A aquest assaig l'autor defensa la seva teoria sobre el món dels "no-morts" on pretén explicar per què els zombis van ser la temàtica del Saló del Comic de Barcelona d'aquest any, per què còmics com The Walking Dead i la seva posterior sèrie televisiva tenen tant d'èxit o les pel·lícules de Tarantino o Robert Rodríguez recorren a aquest tipus de personatge, i com aquest sub-gènere zombi, tradicionalment associat al cine B de baixa qualitat, s'ha convertit en una temàtica tant recorrent als continguts culturals actuals.

L'autor senyala com a origen del no-mort les corrent filosòfiques del s.XVII i XVIII amb les teories sobre la naturalització de l'ànima que s'aprecien a obres com Frankenstein o el modern Prometeu de Mary Shelley. El posterior materialisme filosòfic del s. XIX  dóna lloc a obres com L'estrany cas de Dr. Jekyll i Mr. Hyde de R.L. Stevenson, en una època en la qual es comença a posar en dubte el caire espiritual de l'home i alguns s'atreveixen a postular què l'home no és més que matèria i la vida una forma de la mort. L'autor interpreta que aquests "no-morts" representen cadascú de nosaltres.

Freud parla de l' instint de la mort que envaeix la vida i que Déu, creador de l'home, ha mort. Al Drácula de Bram Stecker es materialitza en forma de vampir el superhome que descriu Nietzche caracteritzant un ésser que ha perdut la seva part espiritual i que contagia la seva malesa en forma de pandèmia.

El "no-mort" també simbolitza les nostres pors a no ser més que carn i ossos i segons Martínez Lucena, i és una crítica al totalitarisme. L 'inici del fanatisme pels zombis i els vampirs comença als anys 50 amb pel·lícules com "La invasió dels lladres de cossos" i "La nit dels morts vivents" que usaren aquesta figura de l'imaginari per criticar el consumisme de la societat americana i el prototip de família nuclear. Les persones pilotades per una força exterior es podien interpretar com a crítica contra el Mcarthisme o el comunisme. Durat els anys 60 en el context de la Guerra de Vietnam, la figura simbolitzava els moviments pacifistes i de lluita pels drets humans. Marcuse a Eros i Civilització i a L'home unidimensional denuncia unes estructures artificials (no antropològiques) imposades com a mecanisme de poder. 

L'autor diferencia entre el vampir, un "no-mort" amb aire aristocràtic que representa l'anhel infinit d'ésser, i la figura del zombi vol ilustrar la democratització del "no-mort". A gairebé totes les obres el zombi encarna a l'home, alienat pel totalitarisme sigui del tipus que sigui i qüestiona si l'home pot ser lliure a les diverses societats i règims polítics.

Tota la literatura i obra audiovisual d'aquesta temàtica posa en primer pla quelcom històricament enraigat al camp de treball dels filòsofs: la mort. Aquest tema tabú adquireix protagonisme i per tant les obres d'aquesta temàtica serveixen de teràpia als espectadors que canalitzen i evacuen tensions, per això creen addicció . El mite del "no-mort" ha estat per tant un instrument per explicar coses, per retratar les pors existencials i per expressar les "inquietuds per l'eternitat".

CRÒNICA

 "No us deixeu contractar"

Vicent Partal va ser molt clar a les reconamacions que va fer als joves periodistes de Canyamars, afirmant que la clau estava en l'auto-contractació i que el paper té els dies comptats

La 6a Trobada de Joves Lectors que portava com a títol "Els reptes de la xarxa i el futur del paper" va tenir lloc el cap de setmana del 29 i 30 d'abril a Canyamars, Maresme on hi van participar la Universitat Jaume I de Castelló, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Ramón Llull-Blanquerna, la Universitat de València, l'Autònoma de Barcelona i la Universitat de Vic. L'acte, organitzat per l'Associació Catalana dePremsa Comarcal va durar dos dies i els joves van poder compartir dos dies de debats i intercanvis de visions sobre el futur de la premsa comarcal.

Alumnes de la Universitat Abat Oliba a la seva ponència

Amb el context de canvi social i tecnològic en ment, es va insistir en les noves tendències dels lectors, en les diferències de consum entre adults i joves i en el futur dels nous suports digitals. En general els joves lectors som més impacients, utilitzem principalment el suport digital, estem acostumats a tenir accés gratuït a la informació i busquem especialització en els continguts. Les claus de les jornades es van centrar en com aconseguir la fidelitat d'aquests natius digitals.

Les xarxes socials també juguen un paper important en la informació del jovent. Un 70% utilitza plataformes com Facebook i Twitter per informar-se. Les opinions sobre si aquests perjudiquen o ajuden als periodistes són molt diverses. N'hi ha que creuen que poden facilitar la incorporació am món laboral del jove periodista ja que permeten crear-se un perfil a la xarxa i un bon ús comporta influència entre el públic. Però si tothom pot escriure a la xarxa, què passarà amb el periodista? Segons Diego Linares, periodista i professor de la Universitat de Vic, "si tenim por a que desaparegui la professió vol dir que no ho estem fent bé". 

En quant a la premsa comarcal en particular un sector amb molt de futur per seu mercat tant concret, els consells dels experts va ser que cal una major inversió, apostar per la digitalització i renovar el sector que a vegades ha quedat en segon pla, arcaïtzat.

Periodistes emprenedors

Vicent Partal, professor de Lingua Món i editor de Vilaweb va ser molt pessimista en quant al futur del paper, afirmant que els grans diaris generalistes despareixerán en un futur no tant llunyà. Va destacar l'avantatge dels joves periodistes que s'incorporen al món laboral en un "moment de canvi històric". Partal va insistir que la clau de l'èxit està en l'especialització, en la creativitat i l'empenta personal dels joves. Davant la pregunta sobre el futur laboral va ser molt directe. El lector la no és un receptor passiu, és actiu i canviant i els periodistes ha de ser ràpids adaptant-s'hi. Va assegurar que els joves periodistes han d'emprendre, contractar-se a ells mateixos i no esperar a què algú els contracti.

"Art és explicar històries que interessin"

Exit through the gift shop és el reinvicatiu títol que ha escollit el desconegut i famós artista britànic Banksy per batejar la seva primera pel·lícula documental que ha causat furor a Sundance

Durant els 90, una variant del grafitti va començar a aparèixer a ciutats d'arreu del món. Aquestes expressions es van començar  reproduir a enganxines, pòsters i  postals gràcies a l'expansió a través de la xarxa i va rebre el nom de "street art" i es va imposar com un dels moviments subculturals més importants d'aquesta generació. Thierry Guetta, un fanàtic cinematògraf que ho enregistra tot per por a que se li escapin moments, s'adona que el món del street art en particular li proporciona moments especials i molt efímers. Càmera a la mà es llença a la nit per seguir a aquests "artsites" de carrer. Durant el seu trajecte com a testimoni d'algunes de les peces més emblemàtiques dels vàndals nocturns topa amb Banksy, un mite del seu gènere. 

L'artista anònim i reconegut per la seva audàcia, veu en Guetta la solució al problema de la curta 

perdurabilitat de les obres. Cal documentar allò que estan fent per a què no desaparegui de la història. És a partir d'aquí quan la pel·lícula fa un gir absurd, el documental que el director munta titulat "Life Remote Control" és un desastre i Banksy li proposa que deixi la càmera i faci ell mateix art. Començant de zero, sense experiència ni formació artística, Guetta copia descaradament els estils de diversos dels protagonistes dels seus vídeos. La seva exhaustiva campanya de propaganda per Los Ángeles dóna els seus fruits i l'estrena resulta tot un èxit. De la nit al dia aconsegueix el reconeixement que molts van assolir post-mortem.

Es tracta d'una pel·lícula crítica que qüestiona el món de l'art. El seu caire metal·lingüístic és provocatiu. Des d'una perspectiva molt cínica, Banksy demostra que la mercantilització de l'art que ha comportat el capitalisme ha modificat el concepte. Les línies que separaven art del mass-art comercial són ara tan difuses que el mateix Banksy ja no sap en quina banda es troba. L'artista es burla d'ell mateix. Amb el seu art volia rebel·lar-se contra una cultura que ara el considera un dels artistes del moment.

Però què és art? La projecció a la Caixa Fòrum va anar precedida del col·loqui  La creació d'un fenomen artístic. El street art y el grafiti. Davant aquesta pregunta, José Miguel García Cortés, professor titular de Teoría del Arte de la Facultad de Bellas Artes de Valencia, repón que la clau de l'artista és "explicar històries que interessin". I en aquest sentit el documental és una obra mestra.

EXPOSICIONS

Llanternes i sobrassada en femení

La original inauguració de l'exposició va anar acompanyada d'entrepans de paté i sobrassada, cerveses del supermercat i llanternes per veure millor les fotografies

La peculiar "performance" del dia d'obertura no tenia cap finalitat artística sinó reivindicativa. Les autores de "En Femení" van manifestar el seu descontent amb l'organització. Segons Gemma Valls, una de les fotògrafes que exposava, es va organitzar per omplir l'agenda municipal i va ser "catastròfic des del principi". La poca implicació per part de l'Ajuntament i la manca de recursos són els principals motius de protesta de les fotògrafes, que van haver d'organitzar-se pel seu compte. 

El self-catering de la inauguració va consistir en entrepans fets per elles, llaunes en una palangada prestada per un bar de la plaça de la Font i llanternes que, segons Valls, les van portarcom a protesta per la mala il·luminació de la sala. Les artistes van escriure en paper a mà les seves reflexions personals sobre les peces i les van enganxar a la pared de l'entrada. La precària presentació contrasta d'una forma impactant amb la qualitat de les fotografies, que transmeten amb molt força les diferents visions de les autores.

L'obra té com a eix central la dona, presentat des de diverses perspectives, totes femenines. Les sis artistes han presentat els seus projectes personals, per això l'enfoc temàtic és molt divers. La exposició inclou “Dones” de Gemma Valls, “Trastorns de la personalitat" d'Elena Ledesma, “Teixit” de Silvia Cervellon, “La princesa cavaller” de Maria Veses, “Dones de clausura”  de Montse Veses i  "Il·lustració" de Lydia Fortuna. 

Gemma Valls explica que volia presentar una tema  potent i per aixo va fer les fotos de l'activista pakistaní, Huma Jamshed. Assegura que la experiència ha tingut també aspectes positius, com l'oportunitat de conèixer a les altres fotògrafes i les seves maneres diferents de tractar el tema de la dona i creu que en conjunt "s'apropa a la visió en femení".

L'exposició, organitzat per l'ajuntament amb col·laboració amb L'Escola d'Art i Disseny de Tarragona,estarà  la sala Jaume I de l'Ajuntament de Tarragona durant la primera quinzena de març, coincidint amb el Dia Internacional de la Dona Treballadora.

EXPOSICIONS

Josep M. Queraltó ens presenta els avantpassats del cinematògraf

La col·lecció "Il·lusió i moviment: els orígens del cinematògraf" estarà a la Sala d'Exposicions de Caixa Tarragona fins el mes vinent

“Il·lusió i Moviment. Els Orígens del Cinematògraf” és un recorregut per la sovint oblidada història dels artefactes i aparells del món pre-cinematogràfic. Un viatge en el temps que ens mostra els orígens de les tècniques d’expressió visual que van inspirar el setè art dels germans Lumière l’any 1896. Es tracta d’un acostament molt instructiu a l’era analògica del cine, que va establir els fonaments del que és avui dia una indústria massiva que està en contínua evolució. No es tracta d’un repàs exhaustiu sinó una mostra dels moments més rellevants de la tradició visual que han quedat obsolets i eclipsats per les innovacions de les tecnologies digitals.

Il·lusió i moviment

El col·leccionista lleidatà Josep M. Queraltó ha arreplegat al llarg de 35 anys més de 20.000 peces de l’àmbit fotogràfic i cinematogràfic, uns aparells perfectament restaurats i conservats dels últims dos segles que conformen una  col·lecció d’un gran valor històric. Els orígens cinematogràfics apunten a que les primeres petjades es remunten al s.XV quan es descobreix la perspectiva i les imatges calcades. Neix un anhel de simulació que conduirá a la reproducció, projecció i animació de les imatges. 

Megaletoscopi (imatge de precinemahistory.net)

L’exposició de Queraltó repassa cadascun d’aquets petits però essencials salts que foren necessaris per a consolidar la tècnica actual. Des de les ombres de la Xina Antiga, que desembarquen a Europa al s. XVIII, la concepció de la imatge com a poderós mitjà narratiu es comença a extendre. Els diorames de Martin Engelbracht que consistien en petits teatres desplegables permetien veure la imatge amb perspectiva. 

Ja a principis del s.XIX a Gran Bretanya apareix la Cambra Obscura, un instrument òptic que projectava imatges del món real. A iIàlia s’inventa el Megaletoscopi “Privilegiato” que atorga profunditat i “animació” al que es veia. Jugant amb la il·luminació s’aconseguia un efecte de nit i dia. S’incorpora moviment amb la llanterna màgica rotativa de Christiaan Huggens l’any 1659, un aparell important a la cultura visual popular. Al llarg del s.XIX són molt emprades les llanternes amb dos objectius. Eren usats principalment per mags i il·lusionistes per crear fantasmagories, una espècie de espectres projectats, una idea que té un funcionament semblant al del 3D dels cines actuals. 

L’invenció d'artificis com les kinores, el zoòtrop i els cinescopis culminen tècnicament amb l’aparició del cinematògraf a finals del s.XIX a mà dels germans Lumière, l’element més novedós del qual era que permetia enregistrar en una càmera i projectar en una pantalla fotografies vivents. Poc després sorgeixen aplicacions com el visor estereoscòpic que jugava amb la interpretació del cervell humà de dues imatges com a una sola, amb el visor múltiple es va poder sintetitzar la fotografia i aquest tipus de visió i anar consolidant i millorant aquesta tècnica cinematogràfica.

Fotografia d'un Zoòtrop

 

A banda de tots els aparells i projectors els visitant pot gaudir de filmacions de les màquines en funcionament i de la projecció de 9 pel·lícules  de l'arxiu de la Filmoteca de Catalunya d'inicis del s.XIX realitzades amb cinematògraf. Una d'aquestes filmacions és "Salida de misa de 12 de la Virgen del Pilar”, d’Eduardo Gimeno Correas, la primera peça amb cinematògraf realitzada per un espanyol l’any 1899.

"Il·lusió i moviment. Els orígens del cinematògraf" és d’entrada gratuïta i es troba a la Sala d’Exposicions de la Fundació Caixa Tarragona fins el 16 de gener. La Fundació ofereix  també visites guiades pel públic en general i pels centres escolars.

Notícies relacionades:

Arriba a Tarragona una de les millors col·leccions de cinema 

Vídeo de l' exposició "Il·lusió i moviment: Orígen del cine":

EXPOSICIONS

Tarraco, Locus amoenus

100 núvies tarragonines es vesteixen de blanc pel projecte  "Et vols casar amb mi?", una peça de la creació artística "Per sempre" de Tanit Plana i CaixaForum

 

Fa poc més d’un mes una peculiar processó femenina omplia la Rambla Nova i es dirigia cap a la plaça Imperial Tàrraco cridant l’atenció dels tarragonins que passàven per allà. Es tractava de 100 participants del projecte “Et vols casar amb mi?”, una creació de l’artista Tanit Plana. Va demanar a totes les noies de la província de Tarragona que tinguessin l’il·lusió de vestir-se de blanc, que regiressin l’armari o demanessin prestat un vestit de núvia a una amiga o familiar, i sortissin al carrer per gravar una peça audiovisual que forma ara part del projecte “Per sempre”. 

Fotografia de Tanit Plana

La peça audiovisual, batejada Locus amoenus, recull imatges inquietants de dones disfressades de núvies, corrent, jugant, ballant i rient pel parc de la plaça Imperial Tarraco, submergides en un núvol idealitzat de tranquilitat i màgia. Crea un escenari inspirat en la literatura renaixentista: un lloc idílic, un paradís natural que xoca  amb la realitat, una Tarragona que segueix el seu ritme d’un dissabte qualsevol. 

A través d’imatges, vídeos, i relats de les dones participants, l’artista barcelonina ha volgut reflexionar sobre les decisions, el pas del temps i el paper canviant de la dona a la nostra societat. Les núvies flashforward dels retrats al bosc i de les entrevistes audiovisuals resulten bastant inquietants. Les fotos estan protagonitzades per 12 núvies, fotografiades enmig del bosc, sempre a la mateixa hora (a les 5 de la tarda). 

Núvia enmig del bosc (Tanit Plana)

Les dones tornen a posar-se aquell vestit, es recontextualitzen per narrar el pas des d’una veu que ha parlat molt des del llunyà “sí, vull”. L’artista explica al dossier de la mostra “que el fet de revestir-se amb el mateix vestit que les va casar, anys enrere, comporta la incomoditat d’entrar en unes costures antigues, físiques i mentals”. Una experiència pertorbadora i alhora una font rica de reflexió que distorsiona la imatge sobre el matrimoni que ens donen les pel·lícules i els contes de final feliç.

 Aquestes núvies anònimes es troben actualment al vestíbul del CaixaForum de Tarragona com a part d’aquesta creació artística del Festival Scan i romandrà exposada fins el 27 de febrer. 

Notícies relacionades:

Tanit Plana fa que dones casades recuperin el vestit de núvia a "Per sempre"

Tanit Plana explora l'univers de la núvia en una mostra a Caixafòrum

L'artista Tanit Plana parla de "Per sempre" a ComRàdio

NOTÍCIA

Continua la polèmica de la "llei Sinde"

S'acosta el moment de la votació d'esmenes al Congrés espanyol sobre la llei que permetria el tancament d'un lloc web sense procés judicial previ i tampoc hi ha consens entre els polítics catalans

Imatge de la campanya 'Internet no será otra tele'. (INTERNETNOSERAOTRATV.NET)

La proposta d'aquesta llei, inclosa dins de la més amplia LLei d'Economia Sostenible, va ser aprovada el març d'aquest any pel consell de ministres i iniciativa de la ministra de cultura Ángeles González-Sinde Ruig, d'on prové el nom amb el qual es coneix popularment. La llei, que ha estat una de les més controvertides dels últims anys, passarà el tràmit del congrés en breu. En cas que sigui aprovada, una Comissió que dependrà de Cultura podrà perseguir aquelles pàgines de la xarxa que atemptin contra els drets de propietat intel·lectual sense passar per un procés judicial.

 Vilaweb ha recollit al seu article "la posició dels partits respecte la polèmica de la "llei Sinde"" segons el qual CIU serà decisiu en la seva votació tot i que no s'ha pronunciat clarament al respecte. Montilla es va pronunciar al respecte a una entrevista amb els internautes de NacionRed afirmant que "la posició del PSC es favorable al projecte que s'ha traballat a les Corts". D'altra banda, Vilaweb ha recollit les postures d'Esquerra i Iniciativa que es mostren més clarament a favor dels drets dels internautes apuntant que la mesura vulnera els drets ciutadans d'accés a la cultura, la llibertat d'expressió i dret a la informació, recollits a la Constitució. Solidaritat per la Independència també s'ha sumat a l'oposició afirmant que vulnera la lògica d'internet i dels internautes i que 'Som contraris a la fiscalització de les webs'.

Els grups d'internautes tampoc han callat davant d'aquestes mesures i iniciatives com Pirates de Catalunya i el grup "La Lista de Sinde" han començat la seva batalla contra la legislació.

L'estira i arronsa entre un govern que vol regular el control a la xarxa amb unes mesures  de dubtosa legitimitat democràtica, i uns usuaris que defensen la lliure circulació de continguts digitals continua.

NOTÍCIA

La UNESCO declara els Castells Patrimoni Cultural Inmaterial

La organització ha considerat els castells "part integrant de la identitat cultural catalana" i ha lloat el seu sentit de continuïtat, cohesió social i solidaritat

El món casteller s'ha unit en celebració. A Valls i a Tarragona s'han instal·lat pantalles per seguir en directe la bona notícia que arribava desde Kenya i les xarxes socials com el grup de suport de Facebook i els piulaires del Twitter han volgut expressar l'alegria. L'eina del Twitter ha permès seguit l'esdeveniment minut a minut i punt per punt els nombraments del Cant de la Sibil·la, el flamenc i finalment el més esperat de tots: el dels castells.

Castellers de Vilafranca a la Diada Castellera (Tarragona, 2010)

A la Plaça del Blat de Valls s'ha seguit l'acte a través de la xarxa, i al donar-se a conèixer el veredicte del Comité Intergovernamental per la Salvaguarda de la UNESCO han sonat les campanes de l'església de San Joan mentre es llençaven petards i es deixaven anar un miler de globus com a símbol d'alegría. S'ha mostrat la placa commemorativa i la Colla Vella i la Jove han desmuntat dos pilars. A Tarragona, la proclamació s'ha viscut des del Palau de Congressos.

La decisió s'ha près avui durant la cinquena sessió del Comité a Nairobi (Kenia), quan els castells s'han incorporat a la LLista Representativa Cultural Inmaterial de la Humanitat. Hi han estat presents el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras i els membres de la Comissió "Castells patrimoni inmaterial de la humanitat". El Conseller ha remarcat la importància internacional de la declaració tant per la cultura catalana com per al món casteller i ha apuntat que el reconeixement "ens referma la singularitat i ens fa més universals".

El veredicte ha estat fruit d'un intens treball que ha durat tres anys. La candidatura va rebre el suport unànime del Parlament català al juny de 2008. Poc més d'un any més tard la delegació formada per la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, la revista Castells i el Centre UNESCO de Catalunya va presentar-la a la seu de la UNESCO de París. La decisió s'ha près a la cinquena sessió del Comitè de la UNESCO.

Primers pilars

Aquesta tradició té més de 200 anys d'història i tot i ser original del Camp de Tarragona, constitueix avui dia un eix molt significatiu dins de la cultura catalana. Té com a antecedent el Ball de Valencians, celebrat a les processons religioses. Aquests populars balls finalitzaven l'actuació aixecant una torre humana. Poc a poc la tradició es va a anar separant fins a consolidar una actuació independent. L'any 1770 es va aixecar la primera torre de sis a l'Arboç i l'any 1790 ja es va començar a usar el nom castells per definir aquesta creixent tradició. A prinicipis del s.XIX neixen la Colla Vella de Valls i la Colla Jove dels Xiquets de Valls i per aquest motiu es considera Valls com el bressol de la cultura castellera a catalunya.

Anselm Calvé ja destacava al seu Xiquets de Valls, la força, l'equilibri, valor i seny d'aquesta tradició, i han estat precisament aquets trets que han consolidat la pràctica dels castells com a bé cultural de la humanitat.

Notícies relacionades:

La Unesco declara els castells Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat

Los 'castells', Patrimonio de la Humanidad

Els castells ja són Patrimoni de la Humanitat

EXPOSICIONS

Cambodja mira endavant

Gervacio Sánchez porta a Tarragona Cambodja, Terra d'Esperança, on ens mostra imatges d'un país que prospera en una exposició que estarà a la Caixa Fòrum de Tarragona fins el 21 de novembre

Cambodja, un petit país del sud-esta asiàtic, és el protagonista de les fotografies que podem trobar exposades actualment a la Caixa Forum de Tarragona. Aquest indret, profundament marcat per la desgràcia del passat, representa avui dia un lloc esperançador, i així ho han volgut transmetre el reporter gràfic Gervacio Sánchez (Premi de Periodisme Rei d’Espanya 2009 i Premi Nacional de Fotografia 2009) i  el documentalista Oriol Gisbert a la col·lecció Cambodja, Terra d'Esperança. 

L'exposició forma part del programa de Cooperació Internacional de l'Obra Social "la Caixa" que es va sumar el 1997 al compromís social de contribuir a l'eradicació de la pobresa, recolzant el desenvolupament socioeconòmic a l'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Col·labora amb Cambodja des de l'any 2000 en projectes d'atenció als afectats per mines antipersona i la poliomielitis. 

Cambodja ha estat durant tres dècades escenari de conflictes que han deixat el territori marcat per la tragèdia i l'han convertit en un dels països més afectats per la presència de mines antipersona. Les mines afecten un 40% del territori. Es parla de l'existència d'entre quatre i sis milions de mines que encara no han estat desactivades. La població actual cambodjana és de 15 milions d'habitants, per tant correspon per cada tres persones, una mini antipersona. Al desembre de 1997 el país va signar el Tractat de Ottawa, per la qual queda prohibit l'adquisició, la producció, l'emmagatzematge i la utilització de mines i que es va fer efectiva al març de 1999. 

Fotografia de Gervacio Sánchez

Observem principalment zones rurals, on viu gairebé el 80% dels habitants.  L'exdictador comunista Khmer Rouge va abolir la propietat privada enviant els ciutadans al camp a cultivar. Això ha fet que actualment un 70% de la mà d'obra es dediqui a la ramaderia i agricultura de subsistència. L'arròs, com a gran part d'Àsia, és el cereal més cultivat i l'ingredient bàsic de la dieta cambodjana. Tant és l'importància que en la llengua oficial (el khmer) l'expressió "menjar arròs" s'utilitza com a equivalent al nostre verb "menjar". L'exportació de roba i el turisme són fonts econòmiques importants pel país.

Cambodja té una població molt jove, fet rellevant per al progrés del país. El 38% dels cambodjans són menors de 15 any i amb una esperança de vida actual de 61 anys en homes i 65 en dones, són unes xifres significativament positives de cara a construir un futur millor. Al documental d'Oriol Gispert els joves parlen d'espectatives i de la necessitat que el seu regne inverteixi en educació i millores en sanitat.

La càmera enfoca a les persones anònimes, una gran secció de l'exposició està dedicada als joves de centres de víctimes mutilades per les mines. D'altra banda trobem un gran ventall de colors; l'intens verd dels camps d'arrós, els blaus  humits del clima tropical i els colors vius i càlids de la cultura cambodjana a vestits de les ballarines populars i de les togues dels monjos budistes. Un arc iris que reflexa la força i la vitalitat d'un lloc que olora a esperança.

Notícies relacionades:

Declaracions sobre "Cambodja, Terra d'esperança"

CRÒNICA

Els morats fan història amb el primer 
5 de 7

La Plaça del Pou s’omple d’alegría amb la millor actuació de la història de la colla de Castellers d’Altafulla

El 7 de novembre la colla altafullenca ha viscut una jornada memorable dins de la diada de la seva Festa Major, trencant amb els resultats dolents dels anys anteriors d’aquest mateix dia. Les emocions estaven a flor de pell tan bon punt ha començat l’actuació al aconseguir descarregar el segon 3 de 7 amb agulla de la temporada. Era la primera vegada que aquest castell es descarregava a casa. Els castellers morats s’han afrontat a la segona ronda plens de confiança assolint el primer 5 de 7 de la seva història.

El dos de set de la segona ronda s’ha hagut de desmuntar quan la canalla pujava pel pis de terços ja que el dos s’ha obert. L’Àlex Cañas, portaveu de la colla ha destacat la dificultat d’aquest castell, “sobretot per a una colla petita com la d’Altafulla”.

Un 4 de 7 amb agulla a la ronda de repetició i dos pilars de 5 simultanis a la ronda de pilars han tancat el que ha estat per la colla un dia històric.

La Colla

Els castellers d’Altafulla van fundar las seva colla el 1973 al fer la primera actuació l’11 de novembre d'aquell any. Durant la seva primera etapa s’assolí el 3 i 4 de 7 i també van descarregar un 5 de 6. A partir de 1988 la colla va tenir una pausa i no va ser refundada fins l’any 1995. Amb alts i baixos, durant aquest últim període els morats altafullencs s’han matingut a la categoria dels sisos amb l’excepció del 3 i 4 de 7 que van descarregar a la temporada del 2006, essent el 3 de 7 amb agulla el seu millor resultat. Després del 7 de novembre del 2010 la colla pot apuntar-se un molt esperat 5 de 7.

EXPOSICIONS

Caixa Forum revela les cares de la "España Oculta"

Dins de la col·lecció d'Art Contemporani, la Fundació porta a Tarragona l'exposició fotogràfica de Cristina García Rodero, "España Oculta"

Del 16 de setembre fins el 21 de novembre, els tarragonins podran gaudir de España Oculta, col·lecció guanyadora del Premi al Millor Llibre de Fotografia a Arlés, l'any 1989 i una de les més reconegudes obres de la fotògrafa Cristina Garcia Rodero. La fotògrafa ha obtingut nombrosos reconeixements per la seva feina, que ha estat lloada a nivell internacional i l'ha convertit en la primera espanyola que ha format part de l'agència Magnum.

 

L'exposició mostra les 75 imatges més representatives del seu llibre i són fruit d'una meticulosa documentació de les festes i rituals de culte celebrats a indrets del páis durant més d'una dècada. Entre l'any 1975 i el 1988, la fotògrafa, càmera al coll, va recórre desenes de pobles de diverses regions d'Espanya, intentant capturar l'essència, el sentit més profund i ocult de les celebracions. Un inventari molt complet que testimonia els aspectes menys ostensibles de les conductes humanes dels protagonistes.

Una de les fotografies de la col·lecció Espanya Oculta

Un exhaustiu treball documental d'un valor atropològic i artístic fascinant. Fidel defensora de "la riquesa màgica" de les festes populars espanyoles, Garcia Rodero assegura que les que més l'interessen són les més petites i ocultes i tal i com afirma a l'entrevista de El País "no ha vist un patrimoni tan ric, viu ,variat i sobretot, tan generalitzat". I és aquest gran respecte, el culte al culte allò que dota la fotògrafa d'una visió tan personal i implicat en l'escenari, que dispara i congela moments màgics. La fotògrafa s'infiltra dins dels rituals com si fos una més i així assoleix una visió molt personal, propera i real, gairebé com si es tractés d'un quadre plàstic. L'espectador té la sensació que si allarga la mà, potser pot tocar un del ciris, o roçar l'espatlla d'un escolà. La impressió de proximitat és extraordinària, l'espectador esdevé intrús, amb una inevitable sensació de voyeur, testimoni de l'inesperat i observador present invisble.

Segons Lola Garrido, comissària de la col·lecció de la Fundació, "ha creat un teatre del món en el qual res sembla el que és. Ha capturat els rostres d'amagat, però la llum de tots i ha fotografiat el món comsi fos un escenari accidentat, on l'entorn s'esvaeix i l'individu adquireix protagonisme absolut".

Primera espanyola a Magnum

La fotògrafa entrà a l'agència Magnum l'any 2009, després d'un llarg procés d'admissió que s'inicià el 2005. Aquesta prestigiosa cooperativa, considerada "l'olimp" dels fotògrafs pels més adeptes va sorgir l'any 1947 a mà dels reporters gràfics Robert Capa i Cartier Bresson.

Garcia Rodero admet que durant molt de temps havia considerat el seu ingrés "quelcom inassolible".

La fotògrafa veu el reconeixement com a "premi a la constancia i als riscos assumits" i aprofitarà l'oportunitat per rodejar-se de bons professionals i seguir aprenent.

CRÒNICA

II Fira de la Cervesa a Torredembarra

Els dies 8 i 9 d'octubre Torredembarra celebra la segona Fira de la Cervesa Artesana, dos dies de cervesa, música en directe i ambient a la Plaça del Castell

La població torrenca ha acollit per segon any consecutiu l’acte, que ha durat dos dies i ha comptat amb la presència de 15 parades de cervesa artesana, el doble de les que va haver l’any passat. La Fira ha estat iniciativa de la botiga Cervesa Estraperlo juntament amb la col·laboració de l’Ajuntament de Torredembarra i el Patronat Municipal de Turisme.

Els visitans han pogut conèixer i degustar cervesa de diverses cases com la Estraperlo, Almogàvers, Bleder, Ca l'Arenys, CCM, Dedues, L'Anjub, Clandestines, Glops, Popaire, Reptílian i Skuma. Una altra particularitat d’enguay ha estat que ha durat dos dies enlloc d’un i l’incorporació de la xerrada “La cervesa: de Tutankamon als nostres dies” per Antoni Alamany, professional cerveser i la presentació del llibre “Microcervecerías en Catalunya”.

Firer servint cervesa artesana

Al vespre ha sonat música en directe de la má de grups de la zona com The Strings, Tex-Mex Feeling, Lager, Project’s Jazz Quartet, Los Pasantes, Plagio i Foxy Soul. Per acompanyar tanta cervesa també ha comptat amb una parada de pizzes, carn al forn i botifarra a la brasa, un acte força complet que poc a poc es va consolidant dins l’agenda cultural de la Torre.

L’Oriol Pijuan i el Roger Nuñez de la Cervesa Estraperlo han estat els impulsors de la Fira. Es tracta d’una marca molt jove, van obrir la cerveseria artesana l’any 2008. Segons explica l’Oriol Pijuan, “som uns culs inquiets i un cop oberta la botiga voliem fer quelcom més, va sorgir la idea de la Fira de Cervesa Artesana i ho vam fer”. En comparació amb l’acte d l’any passat assegura que “comptem amb el doble de parades, hi ha més gent i en general estem molt contents amb l’èxit que ha tingut”.

Ni la pluja del dissabte al vespre ha pogut espatllar l’ambient firer i aficionats i curiosos s’hi han acostat de tot arreu per gaudir d’aquesta segona edició. L’Anna és de la Torre, té 22 anys i ha vingut amb la seva parella i un amic, afirma que “ja hi vaig venir l’any passat, aquest any és molt millor, hi ha més ambient”. El Manolo, el Fran i el Pau són tres amics de El Vendrell, és el primer anys que visiten la fira i asseguren que “ hem vingut a passar la tarda i ens ha agradat molt, l’any que ve repetirem si podem”.

La cervesa en xifres

Els orígens d’aquesta beguda mil·lenària es remonten a Egipte. A la tomba de Tutankamon es va trobar una “fàbrica de cervesa” que emprava estris pràcticament iguals que els que s’usaven fa 300 anys. Els egipcis la consideraven una “beguda sagrada” que curava malalties. A Europa es va desenvolupar a Roma i posteriorment a l’Edat Mitjana, els convents lideraven la producció. Els monjos poseïen la ciència i experimentàren amb diversos tipus. Al s.XIX es produí un canvi revolucionari quan Louis Pasteur descobreix els bacteris que causes el procés de fermentació. Posteriorment la millor del fred per emmagatzemar-la suposa un avenç i una expansió d’aquesta llarga tradició cervesera.

Varietat de cerveses a tastar

A Espanya es van beure 50,2 litres per cápita de cervesa, l’any 2009 tal com van recollir la directora general de Industria y Mercados Alimentarios, Isabel Bombal, i el director general de l'associació Cerveceros de España Jacobo Olalla, amb la presentació de l’Informe socioeconómico del sector de la cerveza en España. Una tercera part d’aquesta cervesa és consumida per turistes que visiten el païs i només un 10 % del total correspon al consum de cervesa sense alcohol. L’indúsrtia cervesera va generar 33,8 milions d’hectòlitres el darrer any, convertint Espanya en el quart païs productor de la Unió Europea (per darrere d’Alemanya, Regne Unit i Polònia) i desè a nivell mundial.

Enllaços relacionats:

Consumo de cerveza en España

CRÍTICA

Come Reza Ama

Basada en la novel•la d’autoajuda de Lisbeth Gilbert, Eat Pray Love arriba a les pantalles amb una pel•lícula que duu el mateix nom del director Ryan Murphy i protagonitzada per Julia Roberts. Un film infestat d’eterns planols pensatius d’ella rodejada de paisatges exquisits que semblen fets per a un video promocional de viatges, de diàlegs “pseudoprofunds” i d’una protagonista que s’ha embriagat d’egocentrisme i ha perdut visió de l’objectiu inicial de la trama. El resultat és una obra bastant repelent, buida i en general bastant avorrida.

Fotograma de Julia Roberts a Come, reza, ama

L’història tracta d’una dona casada que aparentment ho té tot, una casa preciosa, una marit que l’estima i una carrera d’èxit, però enmig de la nit, una insomnia reveladora la fa descobrir la seva infelicitat i fa les maletes per iniciar un llarg i car viatge espiritual que té com a escenaris Roma, l’India i Indonesia. Uns llocs preciosos que Robert Richardson ha sabut capturar amb tota la seva esplendor estètica.

Un èxit per l’escriptora que va convertir l’història en un bestseller al publicar-la l’any 2006 però un intent fallit en el cas de la seva versió audiovisual. Quelcom que sembla extrany al tenir el director tots els ingredients per a una bona recepta: una apassionant història d’una dona que surt de la comoditat de casa seva i s’exposa al món, a allò desconegut, per donar sentit a la seva vida. Hi ha plats de menjar suggerents per aquells entusiastes de la gastronomia, sumptuosos paratges i una superestrella, coneguda allà on va i on no, com és Julia Roberts. Inclús els papers secundaris han sigut atorgats a grans actors com James Franco, Viola Davis o Javier Bardem. Ryan Murphy semblava saber el que feia amb les populars sèries Glee i Nip/Tuck. Per això sobta tant que la peça final resulti tant insípida, que s’escapi l’essència i l’espectador intueixi que en algun parer ha d’haver-hi una profuditat, però cap porta per entrar-hi a veure-la.

La superficialitat de la protagonista és un dels defectes principals de la pel•lícula. Resulta molt difícil que l’expectador s’identifiqui amb un personatge tan buit i superficial. Enlloc d’entendre la seva psique i connectar-hi, cau malament la nena neuròtica mimada que sadolla capritx rere capritx fins a omplir els eterns 140 minuts que dura la pel•lícula. Els diàlegs també deixen molt a desitjar, la càmera juga astutament a encaminar l’espectador cap als moments idonis en els que esperes una carismàtica frase com les d’abans, enlloc d’això t’has de conformar amb un tòpic que en ocasions provoca vergonya aliena. És curiós com una història real pot sembla tan falsa i poc conmovedora, potser no es van llegir el llibre...

Enllaços relacionats:

http://extracine.com/2010/10/critica-eat-pray-love

http://www.imdb.com/title/tt0879870/